LA FORÇA DEL POBLE

Ell no únicament hi era sinó que, conjuntament amb tota la colla havia preparat l’acte en secret i amb tota cura. Era en ple franquisme, quan la dictadura actuava amb mà dura, sense cap mena de contemplacions i més quan es tractava de protegir Francisco Franco, el seu general.
No feia ni quinze dies que s’havien repartit unes octavetes amb un títol oportú i clar Us presentem el general Franco i segur que la gent del règim estava rabiosa perquè encara no s’havia detingut cap dels culpables, aquest cop al Palau de la Música no es podia fallar, havia d’anar tot com una seda, per això estaven allà, per garantir la pau i l’ordre.
Ara, cinquanta anys després, encara recorda el temor, el nerviosisme, l’excitació i el neguit que va passar voltat de tants policies vestits de paisà.
Havia arribat el moment, uns segons eterns d’un llarg i dens silenci, calia actuar abans no continuessin amb el programa imposat. Sense adonar-se, amb la seva veu potent i forta, va entonar Al damunt dels nostres cants... La de gent que s’hi va afegir va sorprendre la policia. Ell va notar que una mà l’agafava amb fúria per l’espatlla, però d’una forta estrebada se’n va desfer i va arrencar a córrer escales avall fins a confondre’s entre la munió de gent que sortia esparverada, i va seguir i seguir fins a perdre’s pels carrerons de ciutat vella. No va dormir a casa ni aquella ni durant moltes nits.
El ressò del Cant de la senyera cantada per tantes veus anònimes l’acompanyarà sempre com un guardó d’incalculable valor.
Rosa Bruguera