Caminant per la pineda
fins a l’ona de la platja
he anat deixant enrere
vells records, pors endinsades
Retrobo tots aquells mots
i el poder de les paraules,
les il·lusions que perduren,
els pensaments, impensables
Em trec roba del damunt,
tot allò que m’engavanya,
davant aquell mar immens
de complicitats velades.
Nua, enfront de les ones
que agosarades avancen
amb espurnes que no cremen,
amb sentors de pi en l’aire
He recuperat la veu,
s’ha produït un miracle
i si jo no em reconec,
em coneixeu més vosaltres
i només un mot em surt,
un sol mot per dir-vos: gràcies!
Rosa Bruguera, 3 de juny del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada