La llum del capvespre pintava el paisatge que arribava i s’allunyava de colors tènues i vellutats. Les seves mirades distretament s’hi perdien. Estaven en silenci. Potser, tot plegat, convidava a la confidència. Cada cop que faig aquest trajecte –li va dir- no puc deixar de pensar que també queia el dia quan vam marxar cap a Valladolid; portàvem tot el que teníem en dues grans caixes, el pare finalment havia trobat feina massa lluny d’aquí.
I va seguir recordant que de petita, pujada dalt d’un tamboret per poder arribar a l’aigüera, ja rentava els plats de tota la família. Ella era la més gran del set germans i per això havia deixat l’escola als nou anys quan tot just en feia dos que havia començat. Varen tornar a Terrassa al cap de quatre anys, quan acabava de fer-ne quinze. Amb els pocs estalvis trobaren una casa gran, atrotinada i rònega, freda, va costar Déu i ajuda donar-li caliu de llar.
Fora dels primers anys de casada, això va ser abans de la guerra, tota la seva vida havia treballat com un escarràs. L’amiga, atònita, mai hauria imaginat que una dona tan elegant i culta amagués un passat tan difícil, i la va mirar amb tendresa i admiració.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada