CADA MATÍ

Com cada matí, abans d’esmorzar, obro totes les persianes per deixar entrar la llum i el sol, si és que en fa; encara m’admira veure, tan prop de Barcelona, la gran extensió de pins que envolten la Vil·la Joana, em sedueix aquest casal, potser no tant per la seva arquitectura ni tampoc perquè es retalli el seu perfil com si es trobés al cim d’una carena, sinó i, sobretot, perquè va hostatjar fins a la seva mort el més gran poeta de Catalunya, Mn. Cinto Verdaguer.
Més enllà de la finestra del menjador l’immens espai, enfront pineda espessa, a la dreta el camí que arrenca fins a Vallvidrera i, al lluny s’albiren, de dia, alguns edificis, llums a la nit, és el poble; a l’esquerra quatre cases i un horitzó de cel en calma o enfurismat, obert als somnis. Contemplar-ho m’ajuda a començar el dia amb una gran joia, i encara es fa més completa quan miro les meves plantes, sobretot les orquídies que vaig esporgar un cop caigudes totes les flors i que ara, uns mesos després, ja han tret els primers brots i dos dels botons ja s’han esbatanat tot donant pas a les bellíssimes flors blanques de tres pètals... sense adonar-me em trobo somrient, tot plegat és com una cerimònia que passa en un instant breu però molt intens.
                                                 Rosa Bruguera