FIL I AGULLA

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,
no n’és pas cap altre que el de les modistes
A cada mirada l’agulla s’endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
Teranyina màgica i un didal al dit

Jo enyoro aquells estols
de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner
Alegres, expressives, silvestres foguerades
Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt
Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!
I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall allà al costat
I Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals.
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?
Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,
estam, llana o lli les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
que mai no podré oblidar!
                                                   Rosa Bruguera