Aquell dia no havia sortit el sol, la pluja queia amb insistència i malgrat que el carrer era un fangar, nosaltres fèiem cap a la fleca del poble, era l’hora en què treien el pa del forn i amb el pa els panellets que havíem preparat aquell matí. L’hi portàvem tot allò que era imprescindible coure al forn perquè nosaltres no en teníem; com m’agradava aquella flaire tan especial del pa acabat de sortir i quin goig la plata de panellets: olorosos, torrats i amb diferents formes segons fossin de pinyons, de codonyat, de coco o senzillament d’ametlles, tots convidaven a tastar-los, però no podíem agafar-ne cap fins després de sopar, aleshores ens asseuríem a la cuina, al voltant del foc i començarien a explicar-nos històries, uns cops certes, d’altres inventades però sempre macabres, de por, tanta por que no ens movíem de la cadira fins que quèiem mortes de son.Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada