CONFIDÈNCIA

Va asseure’s a la mateixa taula de la colla del carrer gran, ni el seu caràcter, ni els seus costums, ni les seves afeccions, ni les converses ni les bromes que gastaven no tenien res a veure amb ell, eren com la nit i el dia.
Havia tingut una desafortunada caiguda que l’havia deixat tres mesos reclòs a casa. Per primer cop tornava a sortir i encara se li notaven les seqüeles, no únicament perquè caminava com una oca repanxolada sinó perquè amb el recolliment obligat havia tingut tant de temps per pensar i malpensar que s’havia tornat desconfiat fins i tot de les seves orelles.
Per això tots es van quedar de pasta de moniato quan van sentir que li deia a la cambrera que aquell primer tast d’empanada havia estat tan exquisit que llàstima que s’hagués acabat perquè n’hauria menjat més.
Va ser a l’endemà que em va confessar que mai tornaria a fer cap compliment, un cop que ho feia i n’havia quedat ben escarmentat: li havien portat una nova ració completa, ell acostumat a fer mengims, no va gosar deixar-la, no podia quedar malament i amb un dinar tan espatarrant com hi havia, un cop va poder empassar-se totes aquelles porcions ja no va tastar res més, només tres gots d’Alvarinyo per passar avall, que per a un abstemi era tota una proesa.
Rosa Bruguera