Totes dues teníem necessitat d’explicar-nos coses, potser perquè la nostra vida havia transcorregut per camins similars, teníem la mateixa edat, veníem de famílies humils, havíem viscut una postguerra difícil, ens agradava la mateixa música, les mateixes pel·lícules, i ens havíem casat amb uns homes de negocis i de bona posició, la qual cosa feia, que el nostre estatuts social canviés.
La Teresa m’explicava coses de la seva infantesa, de la seva joventut. Mira si he sigut presumida, em deia, que de petita per anar a l’escola, la mare m’havia de posar sempre un llaç al cap perquè si no li formava un escàndol que la treia de polleguera, i ja no parlem de quan era més gran, no sortia al carrer sense que tot em conjuntes. Realment, feia goig, sempre anava impecable, tot li queia bé i la seva personalitat, feia que ressaltés si calia més la seva presencia. Jo m’havia fixat amb ella perquè admirava la seva manera de vestir, de comportar-se, d’expressar-se, de somriure, era com si la felicitat radiés sempre al seu voltant.
De sobte, un dia em va dir que s’anava. Necessito un canvi, he de meditar moltes coses i no em preguntis res. Quan torni, seràs la primera persona que voldré veure.
Així va ser. Al seu retorn, ens vàrem trobar i vam anar al cafè que freqüentàvem. Després de relatar-me el recorregut turístic del sud de França que tant li havia agradat, vam tornar a rememorar el passat. Li vaig preguntar si encara tenia el conjunt de seda vermell: Estaves tan maca, recordes que amb la transparència d’aquell vestit vas provocar bastant controvèrsia entre la part masculina de la festa? En Jaume, no sabia que fer per dissimular la seva gelosia! Al dir-li aquestes paraules, va entristir. Ho vaig fer expressament, en Jaume feia temps que m’enganyava i aquell dia, no se si ho recordes, estava la Fina, la seva amiga, feia pocs dies que ho sabia. Però sí semblava que estava tan enamorat de tu, i se’t veia tan feliç! De vegades s’ha de fingir, em deia, perquè es tan el dolor que sents, que el que menys vols és que et compadeixin. Encara vaig respectar més el seu coratge, ja que en lloc de formar un escàndol va optar per la indiferència.
Naturalment, es van separar i la Teresa se’n va anar a viure a París, la ciutat de la moda, quin lloc millor per ella. Ens veiem sovint, i ens trucàvem cada setmana. Em posava al dia de la moda parissina. Saps que es porta aquesta primavera? Faldilles a mitja cama però amb un tall que arriba quasi als malucs, ja me n’he comprat una. No canviarà mai !!!!!
Emi Sánchez / 05-02-2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada