Les dues dones miraven de sostreure’s a la duresa que les envoltava, podíem sentir les seves paraules Si penses tant en el passat et serà massa dur viure aquest present i segur que això no pot durar, l’infern és corrosiu, es menja les ànimes, i ara som a l’infern, però hem de sobreviure. Jo no puc tirar endavant, no ho suporto més, estic molt cansada, quan miro al voltant, què veig? Despulles humanes caminant d’esma, sense expressió, sense futur. Som vives, extenuades és veritat, però vives i hem de ser fortes encara que només sigui per explicar-ho, perquè mai més ningú ho torni a passar. I què importa una vida? Prou que ho saben molts i no fan res, ja no em queda esperança, val més acabar d’una vegada, val més morir. Repeteix-te un i mil cops: hem de viure un dia més, un dia més, jo confio que demà tot serà diferent.
Cap de les dues dones no pogué veure aquest demà.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada