Necessito saber la veritat, vaig dir-li a la mare mentre me la mirava amb uns ulls tan compassius com les meves paraules. Ella va dir-me que sabia que en algún moment o altre arribaria el dia que ara totes dues estàvem visquent. Abans que continuïs, mare estimada, vull que sàpigues que res canviarà l'amor que et professo, ets tan important per a mi i m'ha costat tant poder fer-te aquesta petició que només et demano que comprenguis l'anhel que em duu a posar-te en tan difícil situació. No t'amoïnis, filla del meu cor, tens dret a conèixer la teva història i en el fons m'alegra que puguis escoltar-la dels meus propis llavis; els sanglots acompanyaven les seves paraules i jo només vaig poder abraçar-la.
En aquelles èpoques, va començar a dir-me mentre jo l'acaronava, tot era diferent; ara tot està permés i tot està ben vist, però als meus vint-i-tres anys quedar-me embarassada sense tenir tan sols parella era sinònim de mala vida, de mala persona i jo, no ho era pas una mala dona.
No vaig poder resistir ni el dolor que em feien al cor les seves paraules, ni sentir-me culpable de remoure-li les emocions tan antigues, tan amagades, tan doloroses..
Calla mama, vaig demanar-li, anem-nos-en a dormir que totes dues estem cansades, demà serà un altre dia. I com quan era petita, em va tapar i em va fer un petó al front mentre les nostres llàgrimes es barrejaven com en una trista dansa.
Sandra
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada