L’AMOR ÉS PERSISTENT

No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència, si us és grat.

                                                        J. S. Papasseit
Des de feia uns dies la Foussia no era la mateixa: aquella nena de cinquè tan espontània i alegre s’havia tornat reservada, esquerpa, sorruda; semblava absent i distreta moltes hores de classe. Quan s’enfadava era malparlada; fins i tot es barallava per nimietats. La seva tutora va tardar molt en adonar-se del canvi: tan sols veia fets puntuals i feia atribucions gratuïtes:
-Sí, l’altre dia se les va tenir amb el Toni. Naturalment es va quedar sense pati. Aquests immigrants, quan ja porten un temps al país i prenen confiança es creuen que això és xauxa. Cal mantenir-los a ratlla i carregar-se de paciència.
En realitat va ser la Yolanda, la mestra d’Educació Física, qui ,amb persistència, va treure’n l’entrellat.
La Yolanda no veia clar aquell canvi de comportament tan brusc . Va assabentar-se que feia poc havia passat una revisió mèdica positivament. Tan sols alguns dies no duia l’entrapà. Segons la nena esmorzava a casa o no tenia gana.
Vàries vegades, al pati i pels passadissos, li va suggerir col·laboracions: no s’hi negava però el seu comportament era passiu. El que més li preocupava era que s’hagués tornat tan reservada: li preguntava per la germaneta, pels pares i responia amb evasives.
La Yolanda, però, era bona professional i s’estimava la Foussia. Malgrat els aparents rebuigs de la nena, sabia que poc a poc es reforçaven els lligams afectius entre les dues. Un dia, després de classe, va demanar-li que l’ajudés a recollir les pilotes, els cèrcols i les cordes .
-Saps que m’agradaria conèixer la teva germaneta? Ja deu haver complert dos mesos, veritat? Per què no li dius a la mare que vingui un dia amb ella?
La Foussia va canviar de cara i va respondre nerviosament:
-La mare no pot venir perquè està malalta.
-I doncs, què li passa?
-Està sempre trista, plora quan està sola i no té gana
-Què li diu el metge?
-No ho sé.
-Mira, Foussia, em faria molta il·lusió veure la teva germaneta. Ja que no pot venir amb la teva mare, demà, sortint de classe, m’acompanyes a casa teva, d’acord?. No va dir que no, però tampoc semblava que li fes molta gràcia.
Fàtima, la seva mare, no va estar-se d’atencions quan va arribar la Yolanda. Havia preparat uns pastissets, va ensenyar-li la germaneta que estava preciosa, li explicava històries familiars del Marroc, que sabia moltes coses d’ella per la Foussia, li agraïa la bona educació que li donava... A la mestra li va semblar com si aquella dona l’hagués estat esperant de feia temps. Fins i tot la Foussia tornava a ser la d’abans al veure com parlava la seva mare.-Foussia, ves a jugar amb les teves cosines, va dir-li.
Llavors la mare es va posar a plorar i va explicar a la Yolanda els maltractaments que rebia del seu marit.
                                               Jaume Roig