ELS MOCADORETS DE L’ÀVIA

Hi ha records de la infantesa que sembla queden arraconats en la nostra memòria i alguna cosa imprevista ens els fa retornar i reviure.
L’àvia Antònia tenia a la seva cambra una calaixera molt gran, al menys a mi m’ho semblava. No es tractava d’un moble luxós ni ostentós, però de petita jo em delia perque en deixés obrir aquells grans calaixos i regirar per les capses i capsetes que guardava dins un d’ells. Però per a mi el més entranyable era una capsa de cartró, no gaire gran, d’un color indefinit, rosat potser, que feia bona flaire, de pastilla de sabó d’olor, i on l’àvia guardava uns mocadorets de roba fineta, però senzilla, amb unes puntes de coixí no gaire amples i amb la inicial del seu nom brodada. Eren blancs, potser n’hi havia algun de rosa i blau, però amb el temps tots s’havien engroguit una mica. L’àvia sempre em deia que serien per a mi perque jo també tinc la mateixa inicial i això em feia sentir una complicitat molt estreta amb ella. Llavors m’explicava que els havia fet ella mateixa quan era xiqueta allà al seu poble del Maestrat i jo intuïa que eren el seu tresor de joventut.
Quan vaig fer la primera Comunió, amb molta cerimònia em va regalar el que li va semblar més bonic i per mi va ser un regal millor que si es tractés d’un objecte molt valuós. Quan avui he recordat tota aquesta història, he pensat en el mocadoret que ja no tinc i que m’hauria agradat seguir tenint.
Anna M. Mora