EL CLAUER
Van ser moltes hores veient treballar a l’Alfons a la seva estellera d’ argenter. El foc del soldador posava les peces vermelles una i altra vegada i les seves mans torçaven, colpejaven, estiraven, llimaven ... fins que la peça ja acabada i després d’un bany d’àcid, passava per la polidora per donar-li la lluentor final de la plata.
No eren les grans safates repolsades a banya ni les cafeteres, teteres i sucreres que en tocar-les-hi el foc tremolaven com una fulla en un dia de vent, les que a mi m’agradaven. Cap d’aquestes coses, quan les veig als aparadors de les joieries, em fan venir a la memòria l’Alfons.
Quan tenia catorze anys, l’Alfons va fer-me un petit clauer de plata amb un penjoll que figura un raïm amb una fulla de parra que mig el cobreix i una anella feta amb un fil quadrat, trenat, on posar-hi les claus. Cada mati, abans de sortir de casa, agafo el clauer, me’l poso a la butxaca i recordo el bon amic Alfons.
M’agrada mirar el clauer, recordar el dia que va sortir de l’estellera i brillar per primera vegada i veure com, després de més de mig segle, encara rellueix entre els meus dits com el primer dia.
Gabriel Garcia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada