Hi ha algunes llepolies que em tenen el cor robat i no són pas aquelles “delicatessen” que cal anar a buscar a botigues de luxe o a departaments especialitzats, no són aquelles que es troben únicament a les pastisseries, no són tampoc les que es presenten en una capsa que ja és una invitació en ella mateixa a tastar-les, sigui pel singular disseny, pel seu grafisme o pel seu color.
No, les meves preferències són més modestes, el que a mi realment m’agrada és la xocolata, de tota mena, la barrejada amb avellanes, o ametlles o fruita seca, o aquella tan blanca que et demanen els infants, la dels bombons que la publicitat presenta en una recepció de luxe, com si fos la sublimitat de la xocolata. Però què no podem dir de la desfeta? amb aquella textura espessa, consistent, o la que es pren en forma de beguda, freda, molt freda a l’estiu, tèbia o ben calenta quan fa un fred que pela, sempre sempre és bona. Agrada a petits i a grans, a qualsevol hora, per esmorzar, per berenar o per postres, diuen que dóna energia. Crec que no sols són les sensacions en menjar-la sinó que, només pensar-hi, ja se’t fa la boca aigua.
I que me’n dieu de les Mones de Pasqua? Tal com diu en Joan Amades, sembla que el nom original és muna, nom àrab que equival a queviures o menjar. Des de les primeres mones fetes a casa amb pasta de pa o d’ensaïmada amb ous durs pintats, fins les d’avui ha plogut molt. Les mones de xocolata, amb unes filigranes i una traça dignes del millor escultor, són una meravella.
Voleu que us digui quina és la xocolata que més m’enamora? Són les preses de xocolata, les que separes una a una d’una rajola que va desapareixent, la que pots comprar a qualsevol botiga de queviures, la que trobes a les botigues solidàries, la que té un 70, 81, 85 o 95% de cacau. Aquest és per mi un petit caprici irreprimible.
I la melodia de la paraula? Repetiu en veu baixa i a poc a poc: xo-co-la-ta, aquesta ics primera, les dues oos seguides, les dues aas per acabar. Tot plegat, la música del mot, el gust mig amarg mig dolç, la mida justa de la presa, ni massa gran ni massa petita, tan senzilla i tan estimulant, és una temptació a la que forçosament has de sucumbir, no t’hi pots sostreure. Aquestes preses que molts cops no porten sucre i que no canviaria per cap bombó, són a vegades dures i amargues com la vida, però d’altres dolces i sensuals com l’amor.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada