Durant tot el matí van anar caient menudes volves de neu barrejades amb la pluja, però després de dinar alguna cosa havia canviat i era el so ambiental. Estem acostumats als sorolls habituals de les cases: les portes, les cuines pel celobert, les cisternes dels WC., la televisió del veí i per descomptat el trànsit, que sortosament des de casa se sent una mica allunyat, però fins i tot aquests havien canviat.
A partir d’aleshores la neu ja queia amb abundància i en poca estona ho va emblanquinar tot, però sobretot sobtava el poder especial que tenia d’esmorteir els sorolls. Els flocs, al caure, semblava que creaven una barrera invisible entre els sons i la nostra oïda, deixant-nos sentir una remor indescriptible i molt suau al dipositar-se sobre les coses.
Al cap d’un parell d’hores, des del balcó estant la imatge era idíl·lica amb tanta blancor que era impossible sostraure’s al desig de sortir a trepitjar-la i tocar-la. Sempre m’ha admirat el so que emeten les botes al trepitjar la neu, és un crec-crec especial que quan feia muntanya m’encisava, així com el que feien els esquis al lliscar sobre la neu.
Els cotxes atrapats a la ronda de Dalt ja s’havien cansat de trucar els clàxons i des de la Vall d’Hebron se’ls veia tots aturats fent una llarga corrua, van passar hores fins que tots van circular i no en va quedar cap. Entrada la nit, el silenci es va ensenyorir del carrer i de les rodalies i aquell mantell blanc n’era el responsable.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada