L’hivern ja no és el que era. Ara, a les grans ciutats, ha passat a ser un temps desagradable i molest: s’intenta evitar , o millor dit anular les sensacions de fred, d’humitat, de poca llum. Sempre els homes hem intentat protegir-nos d’aquests inconvenients però els resultats han estat ben diferents . I si no compareu el caliu d’unes persones al voltant del foc amb la fredor dels aires condicionats actuals; la dolça melangia d’un matí emboirat i plujós sota la fageda nua del parc i la punyent irritació d’alguns conductors a ciutat un dia amb xàfec, el silenci dels carrers al vespre que ens apropa als estimats i el sorollós distanciament entre la multitud d’una tarda de rebaixes , la malenconia dels fanals dels carrers humits i emboirats dels pobles amb l’excitació produïda pels anuncis de les grans ciutats...
Abans es convivia amb l’hivern, el superàvem abraçant-lo; era l’esperança treballada d’una nova primavera. Avui no, avui comencem per veure’l virtualment al telenotícies. Avui el volem allunyar, apartar, evitar, esborrar si pogués ser. Com les coses molestes. Com la mort per exemple.
Miquel Martí i Pol ho expressa en uns versos magnífics:
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses...
La llum dels fanals a l’hivern un vespre boirós i roinejant! Quines sensacions d’infantesa! Les tonalitats fosforescents de les parets humides, la brillantor de les gotes d’aigua encastades subtilment a les branques, els reflexos del terra mullat, i sobretot l’aire fet visible amb milions de partícules dins del triangle il·luminat. Era un espectacle meravellós!
Recordo també, encara amb certa recança, les fantasmagòriques ombres d’un llum sostingut amb fils al mig del carrer les nits de pluja i vent, éssers misteriosos que a voltes s’allargassaven i empetitien en una frenètica dansa al so del repic del pàmpol i del retruny de les finestres mal tancades, a voltes et perseguien i es posaven davant de cruïlles i portals per impedir-ne la fugida. Eren sensacions esbalaïdores!
Estimo la quietud dels jardins 
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema...
Estimo l’hivern!
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada