LA MEVA AMIGA

LA MEVA AMIGA

La meva amiga era una persona tranquil·la, ordenada, silenciosa, meticulosa, curosa, formalista. Tenia poques aficions, potser la que més sobresortia consistia en la música clàssica encara que alguns autors com Mozart la posaven nerviosa. També s’ inquietava, fos quina fos la peça que escoltés, si el volum del so no era suficientment baix.

S’acostava el dia del seu aniversari i feia dies que rumiava quin  regal li podria oferir. Finalment vaig decidir que l’obsequi consistiria en una capsa de música d’aquelles que, mentre sona, uns diminuts ballarins inicien estranyes giragonses a la part superior volent imitar una dansa.

Recònditament, la idea era mostrar sol·licitud i al mateix temps conspirar contra tanta parsimònia i impertorbabilitat de l’amiga.

No em va costar gaire trobar-ne una de ben bonica. Era un xic gran i el moviment dels dansaires un pèl desgavellat, però s’adaptava bé als meus propòsits.

El dia que li vaig portar a casa seva em va rebre amb el ritualisme acostumat: ” –Hola” i una suau encaixada de mans. Després de felicitar-la, i per possibilitar un ambient més animós vaig destapar ràpidament el paquet, li vaig mostrar el regal i em va respondre amb un lleu moviment de llavis que, si molt t’hi fixaves, insinuava un petit somriure.

Vaig donar corda a l’aparell i les notes del Danubi Blau començaren a sonar delicadament, mentre els dansaires iniciaven els seus girs. Però quina va ser la meva sorpresa quan de sobte aquests començaren a baixar de la capseta i, sense deixar de ballar sobre el sofà, s’aproparen a l’amiga, iniciaren l’ascensió vers la seva faldilla i s’escamparen cos amunt i cos avall sense deixar de moure’s i de resseguir el seu cos com si es tractés d’una insòlita, divertida i interessant pista de ball.

Des d’aquell dia la meva amiga va esdevenir una persona alegre, amable, creativa, i vaig poder conèixer els seus veritables sentiments.

Jaume Roig