Abans quan vivia en una casa, no en un bloc de pisos, que és on visc ara sempre que podia m’agradava sortir a la terrassa de darrera casa a contemplar la posta de sol. Lluny, però al meu davant podia veure la muntanya de Montjuïc i el Tibidabo. Abans d’arribar a aquesta visió els meus ulls havien de travessar els jardins de les cases veïnes, creuar la carretera de Canyet, una pineda i tots els camps que encara es conreaven a la part alta de Badalona i Santa Coloma fins arribar al gran mosaic que forma la ciutat de Barcelona, situada als peus de les muntanyes de Montjuïc i el Tibidabo. Per a mi era com un somni poder contemplar com de mica en mica el sol anava desapareixent darrera d’aquestes muntanyes deixant el cel il·luminat i pintat de colors.
Carme González
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada