EL DESERT

Despuntava l’alba. Els camions, enduts per una esbojarrada cursa semblaven cavalcar pels camins del desert. Vaig tenir la sort de poder seure a l’últim tauló, el de darrera de tots, i així, encara que el vehicle duia una coberta, vaig poder observar l’exterior per una petita escletxa.
D’entrada vaig tenir un desencís, doncs no apareixien les immensitats de sorra que imaginava. El paisatge era un ondulat pedregam cantellós amb esquitxos d’herba ací i enllà, formes que contrastaven primer pel seu arrodoniment i, a mesura que avançava la matinada, pel seu color verdós.
Molt de tant en tant apareixia un arbre aïllat, que com sentinella impassible, semblava custodiar i protegir els secrets del desert.
El cel es mudava amb lentitud però persistència, del gris uniforme,tan sols esquitxat per estels que s’esvaïen a poc a poc, a tot una gamma de violetes i roses que el feia fascinant. Aquesta lluminositat canviant feia reviure el pedregam, sense treure-li ni un esquitx de la seva naturalesa eixuta, aspre i esquerpa, ans el contrari,reforçant-la.
Després d’unes hores de continu sotragueig que em tenia el cos baldat, i mentre la sorra anava guanyant preponderància a la pedra, des del cim d’una petita ondulació, vaig albirar molt a la llunyania el primer poblat: les jaimes i les casetes anaven prenent forma lentament en mig d’aquella immensa solitud.
                                  Jaume Roig