al desert. Vaig sortir silenciosament de la jaima i, allunyant-me del poblat, vaig seure davant d’un petit matoll d’herba que amb la seva presència semblava desafiar el no-res que l’envoltava. Petites perles de rosada refulgien entre les fulles allargades i dures com dagues desafiants, i transmetien sentiments d’apaivagament i assossec enfront de la cruesa i el rigor de la vida a l’immens sorral. El temps, com el desert, semblava no tenir límits. Era com retornar a la ingenuïtat de la joventut. El temps, també, no tenia valor pel que hom fa, sinó per ell mateix, per les petites coses que es fan trobadisses: la visió d’una herba que contra tota lògica desafiava senzillament les lleis de la natura.Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada