ELS NÚVOLS

Cada vesprada, abans d’arribar al lloc de destí, m’agradava mirar per la finestra i submergir-me en la visió majestuosa dels núvols.
Els seus moviments sinuosos, canviaven de configuració contínuament i la meva imaginació anava al compàs de les seves formes: Ara un núvol gris, d’un gris color perla, n’atrapava a un de blanc, blanc i flonjo com el cotó, i es transformava en màscares grotesques o castells feudals. Al moment, el sol amb la seva posta els fonia amb un esclat de passió què transformava tot el paratge en una llum de misteri indescriptible: La serralada, quedava marcada per una negror d’ombres xineses que contrastava amb vermell del sol que la terra anava engolint de mica en mica. El prat verd, groc, perdia la brillantor dels seus colors. El pasturar quedava immòbil, com si fossin de cartró. Els arbres, altius, orgullosos, arrelats a la terra feia molt anys, semblava que perdien la seva fortalesa. Fins i tot semblava que les aigües tortuoses dels rierols, ballessin amb un compàs esmorteït per no trencar l’encís del moment. Havia arribat el crepuscle i tot s’adormia! Demà tot romandrà igual, però jo, buscaré un núvol que a part de fer- me somiar m’esbalaeixi per sempre més amb un esperit de felicitat com el d’aquells moments.
Emi Sánchez / 19-03-2010