M’hi ha fet pensar aquella xineta de quatre anys, tot just arribada a la seva nova llar, que tan bon punt es posa en marxa la rentadora s’asseu al seu davant i es queda embadalida mirant com giravolta el sabó i la roba. Si et poses al seu costat, veus que cada volta és diferent, de color, de forma, i mai no t’hi havies fixat abans i aleshores contemples la cara d’aquella criatura i veus que tot plegat és poesia i que valdria la pena mirar amb ulls nous tot allò que ens envolta.
Mirar-ho com qui de sobte arriba al nostre món occidental i se n’adona, com l’infant sahrauí que l’aixeta és màgica, que l’aigua no s’acaba mai i vol emportar-se’n una a casa seva, a aquell racó inhòspit, que ja no és ni desert. El seu poble es va veure obligat a refugiar-s’hi. Hi va muntar el campament perquè confiava que l’estada seria curta, però ara després de 34 anys la desconfiança hi ha arrelat; podran els infants descobrir aquell mar de la seva terra?.
Descobrir de la mateixa manera que descobrim com es forma el botó d’una orquídia, que mica a mica es fa gran fins que explota i deixa pas a una flor tènue, tan delicada que sembla que només pugui durar un dia però que es manté etèria i sòlida perquè se sent bonica i contemplada i espera que li dediquis un somriure.
El somriure que fa anys que va desaparèixer de la gent de l’Afganistà, on segueix fent estralls una cruel guerra que no mereix cap manifestació, allà on diuen que els soldats hi van a fer tasques humanitàries; on es tolera que s’aprovi una llei que permet als homes violar impunement les seves dones; on les nenes es converteixen en esposes quan encara aquí juguen a nines,
Potser sí que tot plegat és un joc atroç i inhumà, que les persones dels països avançats consentim o rebutgem segons de qui es tracti. Tota injustícia es inexcusable, què hi diu la nostra consciència?
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada