De cop i volta va deixar de rondinar. Li havia picat l’ullet! Mirant el tió es va menjar el plat de mongetes tendres i la truita en un tres i no res.
La mare se’l mirà, ara feia gairebé una hora que estava davant el tió, a estones parlant-li, a estones en silenci, com si escoltés; li posà la mà al front, mai l’havia vist tan concentrat, però semblava que no tenia febre.
Aquell Nadal el tió fou abundós, neules, torrons, xampany i uns diminuts ninotets articulats que van fer que l’Oriol oblidés les llargues converses i els ulls del tronc que li parlaven; encara no sabia perquè però aquell Nadal se sentia feliç i així seria, any rere any, per sempre més.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada