Si t’atures un moment a contemplar, ni que sigui el més petit dels elements que presenta la natura, te n’adones de la complexitat i l’harmonia que presenten. Hi ha tants detalls que no veus perquè el dia a dia els ha fet tan comuns, tant normals que han esdevingut irrellevants. Però hi a fenòmens naturals espectaculars, com ara la pluja.
La pluja fina que amara la terra amb una dolça abraçada, i desprèn, com a resposta d’agraïment aquella olor tan especial de la terra humida. Quan has sentit aquesta olor a muntanya ja mai més la pots oblidar i cada cop que la retrobes, sigui on sigui, en refermes els llaços de complicitat. Aquesta és la pluja que quan se’n va, deixa una alenada de vida.
La pluja forta, la que cau amb ganes, sigui en forma de ruixat o més durable, aquella que omple les rieres i les fa torrentades, la que a vegades cau amb aquelles gotes abutllofades que es rebenten en arribar a terra, aquella pluja que en acabar et presenta un magnífic arc de sant Martí i una sensació de profunda calma.
Però les més impressionants són les tempestes, sobretot fora ciutat, això sí vistes des de la seguretat i el confort d’un bon aixopluc, acompanyades de llamps, de trons, de la força del vent, de la forta remor de l’aigua que llisca camí avall o de la persistència de l’amuntegament de les gotes repicant amb insistència, l’espectacle és d’una grandiositat que fascina, fa goig, basarda i por, tot a l’hora.
De cop i volta el primer llampec, d’una llum intensíssima, i un altre i un altre, cada cop a intervals més curts fins que la llum s’encavalcava deixant en l’aire com mil flaixos alhora, ningú parlava, ningú es movia, al fons mil ombres entretallades dansaven en la foscor amb moviments àgils i estranys, eren els arbres que es barallaven amb el vent i defensaven ferotgement les seves branques i jo sentia gemegar les fulles i desitjava que tot allò acabés ben aviat. Cada cop que hi ha una tempesta recordo la profunda atracció d’aquella dansa de les bruixes.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada