desenes i desenes de persones. Enrere deixo els soroll metàl·lic de les tanques i els xiulets continus i desordenats de les màquines de control de bitllets i m’acull sense miraments l’agressiu brogit dels cotxes. 
Després de travessar l’avinguda i havent entrat en una zona enjardinada, la fressa de la ciutat, esmorteïda per la llunyania, esdevé una suau remor que dulcifica les impressionants escalinates del que aparenta ser un majestuós temple grec. El deixo enrere i a l’entrada d’un edifici més discret ens trobem els amics. Conversem una estona, entrem a dins i ens rep el serè i tranquil parlotejar de centenars de persones que, com nosaltres i per diferents passadissos i portes, es dirigeixen a la gran sala.
Ens asseiem. A poc a poc, en mig d’un immens murmuri, uns personatges vestits de negre, cadascú amb el seu instrument a la ma, van apareixent de forma desordenada. Xerren entre ells, riuen, algú més seriós seu amb promptitud i el fagot trenca la monotonia
de la sala. Ben aviat s’hi afegeix l’incisiu clarinet i la trompeta i la tuba també fan les seves cabrioles. Es un desordre sonor ben agradable. Finalment la flauta ens obsequia amb un so llarg i persistent al que s’hi van afegint violins, violoncels i contrabaixos. Es fa un gran silenci. L’espectacle és a punt de començar.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada